Translate

dimarts, 7 de juny del 2011

Impotència

Aquest escrit el vaig escriure una setmana després de perdre l'Àuria. Actualment, alguns dies, encara em sento així d'impotent.
En
moments així et sents tan buida, tan impotent i la gent no t’entén. Per ells ja està, has tingut un abort, ho has tret tot i per tant, a fer vida normal que això no ha estat res, a treballar , a distreure’t perquè si et quedes a casa només faràs que donar-hi voltes.

Doncs no, per mi no està, perquè encara que ningú ho entengui, he perdut un fill o una filla. M’és igual si encara no l’havia vist, m’és igual si no li havia sentit bategar el cor. Era una cosa meva que ara ja no tinc. No podeu entendre què és estar 3 setmanes patint per cada dolor que tens, per cada vegada que has d’anar al lavabo, esperant i desitjant que la maleïda taca de sang no surti. Però no, cada dia que passa surt i torna a sortir i tu vas perdent les esperances de que això pugui tirar endavant. I ho passes sola. I ets tu qui ho sent, qui ho viu. I no tens ningú per explicar-ho I passes la tristesa I les pors allà al sofà, sola, estirada... intentant veure-hi la miqueta d’esperança que ja pràcticament has perdut.

I arriba el maleït dia en que tu ja sents dins teu que tot s’ha acabat i així t’ho confirma el metge. I encara que per molts sigui una bajanada, el món s’ensorra. Totes les teves esperances i les teves expectatives se’n van a la merda. I et sents trista, molt trista, i et toques la panxa sabent que el teu petit o la teva petita ja no hi és, ni hi tornarà a ser mai més.

Tot s’ha acabat. Vols començar a intentar passar pàgina, però el dolor físic, el cansament, el fet que el teu cos no tiri i sobretot la ditxosa sang et recorden a cada moment que fa pocs dies estaves embarassada i ara ja no ho estàs.

I el que més greu sap és que sembla que a cada moment has de justificar la teva tristor, el teu dolor i donar explicacions. I jo NO VULL JUSTIFICAR RES. Estic trista perquè he perdut el meu fill. Sí, he perdut un fill i qui no em vulgui entendre ho sento molt però jo no he de fer veure que sento una cosa que no sento només pel que els altres puguin pensar de mi.

Estic trista, adolorida, cansada, esgotada i he perdut un fill i necessito temps. M’és igual el que penseu. Jo estic de dol.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

En momentos así te sientes tan vacía, tan impotente y la mayoría de gente no te entiende. Para ellos ya está. Has tenido un aborto, lo has sacado todo y por lo tanto, a continuar con tu vida normal que esto no ha sido nada. Ponte a trabajar, distráete porqué si te quedas en casa sólo darás vueltas al tema.

Pues para mí no está porqué aunque muchos no lo entiendan he perdido un hijo o una hija. Me da igual si todavía no lo había visto, me da igual si su corazón no latía. Era mío y ahora no lo tengo.

No podéis entender lo que es estar 3 semanas sufriendo por cada dolor que tenía, miedo cada vez que vas al baño, esperando y deseando que la maldita mancha de sangre no salga. Pero no, cada día que pasa sale una y otra vez y tú vas perdiendo la esperanza de que todo pueda salir adelante. Y lo pasas sola. Y eres tú quien lo vive y quien lo siente. Y no tienes a nadie para contárselo y te pasas las horas en el sofá, echada intentando buscar un poquito de la esperanza que ya prácticamente has perdido.

Y llega el día en que sientes que dentro tuyo todo ha terminado y así te lo confirma el médico. Para muchos una tontería, para mí, el mundo caído a mis pies. Mis expectativas, mis esperanzas desvanecidas. Y te sientes triste, vacía y te tocas la barriguita sabiendo que tu pequeño o tu pequeña ya no está y no volverá a estar ahí nunca más.

Todo ha terminado. Quieres intentar pasar página pero el dolor físico, el cansancio, el sufrimiento hacen que tu cuerpo no pueda y todavía las pérdidas te van recordando que hace sólo unos días estabas embarazada y ahora ya no lo estás.

Y lo que más te duele es que parece que a cada momento debes justificar tu dolor, tu tristeza y yo no quiero dar explicaciones. NO QUIERO JUSTIFICAR NADA. Estoy triste porqué he perdido a mi hijo y no quiero hacer ver que no pasa nada,

Estoy triste, cansada, agotada y he perdido un hijo. Necesito tiempo. Estoy de duelo.

La nostra Àuria

Estàvem convençuts que tindríem un nen. En Pau. En Pau Torrent Corominas...
Però després d'un somni que vaig tenir estic segura que era l'Àuria, la nostra petita Àuria qui va estar a la meva panxona durant 8 setmanes.

El somni va ser curt, però tan intens... Estic segura que en aquell moment vaig fer la "despedida" de la meva petita, el seu acomiadament. Dolorós però intens a la vegada.

El somni començava amb la meva visita al ginecòleg. Estava embarassada d'unes quantes setmanes més que al moment de la pèrdua. Em confirmava que era una nena.
Llavors em veia estirada al meu llit i la meva petita, preciosa, morenassa, com jo me l'havia imaginat mil vegades, sortia del meu ventre i s'enlairava envoltada d'una llum. Era preciosa. Era la meva nena. Era la meva Àuria.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Al principio estábamos seguros que íbamos a tener un niño. Pau. Pau Torrent Corominas.
Pero después de un sueño que tuve, estoy segura que era Àuria, mi pequeña Àuria quien estuvo en mi tripita durante 8 semanas.

El sueño fue corto, pero tan intenso... Estoy segura que en ese momento hice la despedida de mi pequeña, su despedida. Doloroso pero intenso a la vez.

El sueño empezaba con mi visita al ginecólogo. Estaba embarazada de alguna semana de más que cuando suceció la pérdida. Me confirmaba que era una niña.

Luego me veía tumabada en mi cama y que mi pequeña, preciosa, morenaza, como yo me la había imaginado salía de mi vientre y se elevaba rodeada de una luz. Era preciosa. Era mi niña. Mi niña Àuria.

Aïllar-me

La meva primera reacció al saber que havia perdut el meu fill o filla, va ser aïllar-me. No volia veure ni parlar amb ningú. Volia estar només amb en Fabio. Compartir el nostre dolor, el dolor d'haver perdut un fill.

A partir d'aquí ha començat un camí dur i difícil, que no sé quan s'acabarà. Un procés, un dol pel fill perdut. Una etapa en que t'adones que has canviat, que mai seràs la mateixa d'abans. Que et fa mal veure que la gent que més estimes no t'entén perquè no en sap més. Que la gent s'allunya de tu perquè ara ets una avorrida que només saps parlar del mateix. Que les teves prioritats són unes altres, que ja no ets com abans. I això fa molt mal, moltíssim.
Suposo que com diuen a base d'hòsties se n'aprèn i això és el que estic fent.

----------------------------------------------------------------------------------------------------
Mi primera reacción al saber que había perdido a mi hijo/hija fue aislarme. No quería ver ni hablar con nadie. Quería estar con Fabio. Compartir nuestro dolor, el dolor de haber perdido un hijo.

A partir de este momento empezó un camino duro y difícil que no sé cuando terminará. Un proceso, un duelo por el hijo perdido. Una etapa en que te das cuenta que has cambiado, que nunca serás la misma de antes. Que te duele ver que la gente que más quieres no te entiende porqué no sabe más. Que la gente se va de tu lado porqué ahora eres una aburrida que sólo sabe hablar de lo mismo. Que tus prioridades ya no son las mismas, que ya no eres como antes. Y esto duele muchísimo.
Supongo que como dicen, a base de ostias se aprende y esto es lo que estoy haciendo.

Maleït 5 de març

L'embaràs anava seguint el seu procés però jo presentia que alguna cosa no acabava d'anar bé.
Vam anar al ginecòleg el dia 1 de març i ens va dir que per les setmanes d'embaràs que tenia es veia molt poca coseta però que deixaríem passar uns dies a veure què... A partir d'aquell moment jo sabia que la cosa no anava bé... i les meves pors es van fer molt més presents.

Cada dia anava tenint més pèrdues fins que la nit del 4 al 5 de març, entre terribles dolors vaig perdre el fill/a que esperava. Sí, ja no seria mare. Les nostres il.lusions se n'havien anat en un instant.

La sensació de buidor era tan gran... Per què??? Per què m'havia passat això? Si seríem uns bons pares...

Aquella nit no vaig poder dormir i l'endemà el ginecòleg ens va confirmar les nostres sospites: No hi havia res, ja no es veia res. Havia perdut el meu petit o petita.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

El embarazo seguía adelante pero yo presentía que algo no terminaba de ir bien.
Fuimos al ginecólogo el 1 de marzo y nos dijo que por las semanas de embarazo que llevaba se veía poquita cosa pero que había que dejar pasar unos días más para ver como iba todo. A partir de ese momento yo supe que la cosa no iba bien y mis miedos se hicieron más presentes.

Cada día tenía más pérdidas hasta que la noche del 5 al 6 de marzo, entre terribles dolores, perdí al hijo/a que esperaba. Sí, ya no iba a ser madre. Nuestra ilusiones se habían ido en un instante.

La sensación de vacío era tan grande... Por qué? Por qué me había pasado esto a mi? Si hubiéramos sido unos buenos padres...

Esa noche no pude dormir y por la mañana el ginecólogo nos confirmó nuestras sospechas. No había nada, no quedaba nada. Había perdido a mi pequeño o a mi pequeña.

Positiu!

La nostra història amb l'Àuria va començar el divendres 11 de febrer de bon matí. Positiu! No ens ho podíem creure. No hi havia símptomes. Va ser una barreja de sentiments, d'emocions. Per una banda el pensar, ostres, serem pares, per l'altra en sabrem???

De bon principi tot va anar no com ho havíem esperat. A partir del 14 de febrer vaig començar a estar de baixa per pèrdues i no ens podíem arriscar a que hi hagués un abort.

Les pèrdues van millorar durant uns dies, però es van tornar a repetir.

Mentrestant, anàvem fent plans de com serien el nostre fill o filla. Morenassos? Amb els ulls verds del pare???? Amb el caràcter fort de la mare?

Estàvem plens d'il.lusions, fent plans, per aquell petit o petita que havia d'arribar a casa.

Els dies passaven i les pèrdues continuaven, però jo em cuidava com mai havia fet, només perquè estiguessin a gust dins la meva panxona. I els parlava i els deia que tot aniria bé, que nosaltres els estimàvem molt i que teníem molts plans per fer tots junts.

Petons a la panxona, carícies... plens d'il.lusions.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Nuestra historia con Àuria empieza el viernes 11 de febrero por la mañana. Positivo! No nos lo podíamos creer. No había síntomas. Fue una mezcla de sentimientos, emociones. Por un lado el pensar, vaya, seremos padres y por el otro, sabremos hacerlo?

Des del principio las cosas no fueron como esperábamos. A partir del 14 de febrero empecé con mi baja por pérdidas. No nos podíamos arriesgar a que hubiera un aborto.

Las pérdidas mejoraron durante unos días, pero luego se repitieron.

Mientras, íbamos planeando como sería nuestro hijo o hija. Morenos? Con los ojos verdes de su padre? Con el carácter fuerte de su madre?

Estábamos llenos de ilusiones, haciendo planes para el pequeño o pequeña que tenía que llegar a casa.

Los días pasaban y las pérdidas continuaban, pero yo me cuidaba como nunca había hecho, sólamente para que se encontraran a gusto en mi tripita. Y les hablaba y les decía que todo iría bien, que los queríamos mucho y que teníamos muchos planes para los 3 juntos.

Besitos en la tripita, carícias... llenos de ilusión.